Tenir-ho tot planejat. Saber què havíem de fer i què faríem en el futur més proper. Sempre intentant tenir-ho tot controlat, que les coses que fèiem, les fèiem perquè realment ho creiem convenient, ho havíem escollit. Em donava confiança, seguretat i felicitat, era el que volia. El temps passava i estàvem còmodes en el que nosaltres vam anomenar “rutina”. Jo solia dir que érem afortunats de ser qui érem i què fèiem, l’equip que formàvem junts. M’agradava aquell control de tot el que ens envoltava. Mica en mica però, aquest control anava desapareixent i jo no n’era conscient. Els diumenges a la platja, les caminades dels dissabtes al mati, les rialles dels sopars d’estiu a la terrassa, les anècdotes quan fèiem sobretaula... accions, fets i situacions que jo considerava indispensables del dia a dia i que en un passat havíem establert, s’esvaïen.

Feia com si tot seguís igual, com si les coses no estiguessin canviant, pensant que no era res. Ho reduïa tot a un: “són tonteries”. I llavors, vaig adonar-me que els petits detalls quotidians, tampoc hi eren. Aquelles mirades de complicitat, aquells petons dolços seguits d’una carícia, aquell bona nit seguit d’un: “t’estimo”... es van convertir en una mirada freda, a un simple petó al front i a un bona nit amb gust agredolç.

El control ja no hi és. Ja no tinc el control de res. Ja no sé què vindrà després. Només puc esperar i pensar, que algun dia tot tornarà a ser com abans.