Des de ben petits que ens fan ser conscients que la vida és limitada, que vulguem o no, té un final. El que no ens diuen és quines són les nostres limitacions, el que conseguirem ser abans d'arribar-hi. Per aquest motiu, creem límits imaginaris, barreres que ens impediran arribar a ser alguna cosa. Jo me'n vaig crear una, vaig pensar que havia trobat les meves limitacions, pero com no, estava equivocada.
Avui dia, segueixo buscant els meus límits i personalment, he de dir que si puc decidir, prefereixo no trobar-los. Aquests petits misteris són els que fan d'una vida monòtona, una vida amb grans oportunitats.

"On hi hagi vida, hi haurà esperança" - Steven Hawking

Em trobava en un món obscur. Només veia enemics; tot el que em deien, tot el que sentia i fins i tot, tot el que feia, era una amenaça per mi. I no n'he sigut conscient fins ara. Un cop he acoseguit sortir-ne, me n'he adonat com de fantàstica pot ser la vida.
Som massa conformistes, creiem que el que tenim és el màxim al que podem aspirar i amb el que hem de conviure, fins que un dia, descobreixes un món nou; noves maneres de fer, de pensar i de sentir.
La vida no està feta per quedar-se al sofà esperant que algun dia les coses canvïn, cal aixecar-se i fer front al que se'ns pot presentar.

Ningú em va dir que fos fàcil, però si que valdria la pena.

Sempre m’ha agradat tenir-ho tot planejat; saber què he de fer i què faré en el futur més proper. Pensar en un després i trobar-hi un buit, no em feia sentir bé. Sempre he volgut tenir-ho tot controlat; que les coses que em passaven, em passaven perquè realment ho creia convenient, ho havia escollit. Ara, però, m’he adonat que això no equival a felicitat, o tan sols, no tanta com jo voldria.

A vegades és necessari posar ordre als diferents esdeveniments de la vida per no entrar en un caos total. No obstant, hi ha altres vegades que és necessari deixar-se portar, deixar que les coses succeeixin al seu temps, per si soles.

He après a improvisar.   

La societat en la que vivim està feta per tenir plaers a curt termini (felicitat momentània). Cal buscar la màxima felicitat i cultivar-la.

Hem caminat junts molt de temps, tota una vida. Ens heu ensenyat a riure, a gaudir dels petits moments, a apartar-nos dels perills, a escollir les millors opcions, a aixecar-nos després d’una gran caiguda... ens heu ensenyat a viure. Hem après a veure el que ens és bo i el que ens és dolent,  però no hem après a estar sense vosaltres o si més no, a no estar amb un de vosaltres.

No estem preparades per veure ‘us seguir camins diferents, no encara. 

Què respons, si un dia pel carrer se t'acosta una noia amb una càmera de filmar i et pregunta: Com et sents? I per què?