Sempre m’ha agradat tenir-ho tot planejat; saber què he de fer i què faré en el futur més proper. Pensar en un després i trobar-hi un buit, no em feia sentir bé. Sempre he volgut tenir-ho tot controlat; que les coses que em passaven, em passaven perquè realment ho creia convenient, ho havia escollit. Ara, però, m’he adonat que això no equival a felicitat, o tan sols, no tanta com jo voldria.

A vegades és necessari posar ordre als diferents esdeveniments de la vida per no entrar en un caos total. No obstant, hi ha altres vegades que és necessari deixar-se portar, deixar que les coses succeeixin al seu temps, per si soles.

He après a improvisar.   

La societat en la que vivim està feta per tenir plaers a curt termini (felicitat momentània). Cal buscar la màxima felicitat i cultivar-la.

Hem caminat junts molt de temps, tota una vida. Ens heu ensenyat a riure, a gaudir dels petits moments, a apartar-nos dels perills, a escollir les millors opcions, a aixecar-nos després d’una gran caiguda... ens heu ensenyat a viure. Hem après a veure el que ens és bo i el que ens és dolent,  però no hem après a estar sense vosaltres o si més no, a no estar amb un de vosaltres.

No estem preparades per veure ‘us seguir camins diferents, no encara. 

Què respons, si un dia pel carrer se t'acosta una noia amb una càmera de filmar i et pregunta: Com et sents? I per què? 

FAL·LÀCIA NATURALISTA: 

No es pot deduir un deure o un cal fer a partir d'un ésser.

De descripcions o judicis de fet, no en podem arribar a concloure mai un "haver de".

Crec que hi ha persones, fets i objectes que et fan feliç. Un mateix no pot trobar la felicitat. No pots ser feliç en la soledat.

Les persones volem tenir un bon treball, tenir un cert reconeixement sempre que sigui possible, rebre felicitacions per haver fet una gran obra... però la finalitat de tots aquests fets quina és? Lluitem per aconseguir ser reconeguts o per ser feliç? 

No ens podem realitzar en una total dependència amb els altres, hem d’aprendre a ser independents, a tenir opinions pròpies, hem d’esdevenir individus diferents.

Tenir-ho tot planejat. Saber què havíem de fer i què faríem en el futur més proper. Sempre intentant tenir-ho tot controlat, que les coses que fèiem, les fèiem perquè realment ho creiem convenient, ho havíem escollit. Em donava confiança, seguretat i felicitat, era el que volia. El temps passava i estàvem còmodes en el que nosaltres vam anomenar “rutina”. Jo solia dir que érem afortunats de ser qui érem i què fèiem, l’equip que formàvem junts. M’agradava aquell control de tot el que ens envoltava. Mica en mica però, aquest control anava desapareixent i jo no n’era conscient. Els diumenges a la platja, les caminades dels dissabtes al mati, les rialles dels sopars d’estiu a la terrassa, les anècdotes quan fèiem sobretaula... accions, fets i situacions que jo considerava indispensables del dia a dia i que en un passat havíem establert, s’esvaïen.

Feia com si tot seguís igual, com si les coses no estiguessin canviant, pensant que no era res. Ho reduïa tot a un: “són tonteries”. I llavors, vaig adonar-me que els petits detalls quotidians, tampoc hi eren. Aquelles mirades de complicitat, aquells petons dolços seguits d’una carícia, aquell bona nit seguit d’un: “t’estimo”... es van convertir en una mirada freda, a un simple petó al front i a un bona nit amb gust agredolç.

El control ja no hi és. Ja no tinc el control de res. Ja no sé què vindrà després. Només puc esperar i pensar, que algun dia tot tornarà a ser com abans.